Queda poc per les 17:14. Per aquell
emocionant repic de campanes que algú dubtava que succeís, banda sonora del més
d’un milió i mig de mans unides. Els meus principals estats d’ànim eren
admiració i emoció; immediatament després la ràbia, pel fet d’haver-ho de
seguir tot davant d’una pantalla, en el pampalluguejant streaming de TV3.
Em
distreu el dring de l’Ipad. Un mail. Penso en l’enèsima piulada dels amics que m’expliquen l’emoció d’allò que en aquell
moment estan contribuint a construir.
No.
És un estimat amic, de Nàpols. El text del missatge és lacònic. “Mira això
d’aquí... :) què te’n deia?”; i després els link de Repubblica i del Corriere,
amb vídeo i fotos dels diputats de la Lega
on mostren amb fatxenderia les estelades estampades
a les seves samarretes.
Mentre
els diaris de tot el món expliquen allò que ha passat i està passant a
Catalunya, els diaris més importants italians (sic!), amb dues ratlles de peu
d’una foto, es mostren interessats únicament per aquest element de
pseudofolklore –pobre de mí!– tan nostrat. El meu humor canvia. I empitjora
encara, quan la web de Internazionale
a la Via Catalana hi dedica només la
traducció d’un article del diari El Mundo,
on els catalans són definits “frustrats”, “xantatgistes”, “traïdors”.
M’oblido
de tot gràcies només a la imatge del rellotge dalinià de Figueres (17:14!) i al
repic de campanes. I més tard, a mesura que des de la meva Catalunya virtual es
manifesten clares preses de posició distanciades de la “simpàtica” ocurrència
dels parlamentaris de la Lega.
No
sóc un independentista català i potser tampoc tindria gaire sentit, per un
italià, ser-ho. Estic fascinat per això que passa i em moc (llegeixo, navego,
parlo, escric) a la recerca de claus de lectura per comprendre. Però d’una cosa
n’estic ben segur: Catalonia is not Padania. Espero que els catalans en tinguin la mateixa consciència: la Lega ès allò que, en àmbit lingüístic,
seria qualificat com fals amic.
No
és una qüestió (només) de llengua, història, cultura, tradició. La decadència
italiana justament s’exemplifica molt bé amb l’ascens, en els últims 20 anys,
de la incultura i de la grolleria d’un partit a qui no li ha tremolat el pols a
l’hora de bescanviar la Padània (que no existeix) per alguna cartera
ministerial al Govern estatal, en companyia de la dreta berlusconiana i
postfeixista.
No
he vist ni he llegit mai sobre nacionalistes que, en nom de Catalunya lliure, llancin plàtans a una
dona negra [ministra d’Integració], fins i tot després que un dels seus
importants representants polítics l’hagués definida
públicament “orangutan”. Tampoc no he vist ni he sentit mai que camises quadribarrades organitzades en
patrulles, es dediquin a la “simpàtica” tradició padana de caçar immigrants
(com si de colles sardanistes o castelleres es tractés).
L’única
patrulla que avui em ve al cap és aquella fascista que, fent irrupció a la seu de la Generalitat a Madrid, ha interromput violentament les celebracions de la Diada. Vet aquí -en aquest cas sí- que venen
ganes d’estar, per prejudici, a la trinxera contrària respecte a aquells
energúmens. Davant d’ells, m’he sentit, profundament i orgogliosament, català.
Ahir,
en aquella interminable filera que es donava les mans, un politòleg espanyol,
Ramón Cotarelo, va piular: “tot i que sembli absurd, els catalans són la
esperança d’Espanya”. Després d’aquell missatge, jo també, terrone* napolità que navega a vista en la degradació, he madurat
una esperança: reconqueriu-nos, catalans! Amb la vostra passió, el vostre
civisme, la vostra determinació.
A
conquerir-me a mi, de moment, ja ho heu aconseguit.
