per Joana Verdera
En la seva editorial I demolitori in ordine sparso al Corriere
della Sera del 31 de març, el periodista italià Angelo Panebianco es preguntava
irònicament què podria fer Catalunya anant tota sola pel món. No deu ser un
gran coneixedor de la política espanyola, perquè aleshores ja sabria que pel
món no hi anirem pas, sinó que vagarem per l’espai exterior. En qualsevol cas,
la pregunta es respon per si sola: cal només fixar-se en què fan països de
dimensions i demografia similars al món, ja siguin dins la Unió Europea, com
Dinamarca, o fora d’ella com Suïssa o Noruega.
Dubto molt que l’autor de l’article
es preguntés seriosament sobre la viabilitat d’una Catalunya independent,
perquè de respostes en té moltes al seu abast si el que vol és aprofundir en
aquest tema. Però vet aquí el problema: segurament no vol aprofundir-hi. És
l'inconvenient d’escriure en clau de política italiana usant referents que no
vénen al cas. Catalunya com a boc expiatori, instrumentalitzada: l’autor es
serveix del moviment independentista català com a exemple (o més aviat,
anti-exemple) de tot allò que no li agrada, posant-lo de bracet dels
anti-europeistes, dels inventors de noves pàtries i dels populistes demolidors.
S’ha plantejat analitzar a fons tot això que tan lleugerament afirma?
Comencem per l’anti-europeisme. És
interessant analitzar les dades de l’enquesta experimental del Centre d’Estudis
d’Opinió del passat mes de febrer on es preguntava per la independència en
diferents escenaris. En el millor d’ells el suport al sí era del 62,7% que
baixaria fins al 45,4% en cas que la independència impliqués una sortida automàtica
de la UE. Una
diferència de ni més ni menys que 17,3 punts percentuals que indica que
independentisme i europeisme van majoritàriament agafats de la mà. A Catalunya
tenim un parlament on la discussió UE sí, UE no, és un debat marginal. Això és
difícil d’entendre a Itàlia, on és el pa de cada dia culpar a la Unió de tots els mals
econòmics, al·legant pèrdua de sobirania nacional. Els italians en són ben
gelosos, de la seva sobirania! Els catalans en canvi, que tant l’anhelem, ens
trobem amb moltes ganes de cedir-ne una bona part a les institucions europees. Aquesta
postura dista molt del moviment lepenista francès i, no, és evident que no
formem un front comú.
De la mateixa manera, no formem un
front comú amb els leghistes ni el formarem mai. La comparació que tan útil els
resulta a ells, a nosaltres ens incomoda i amb raó: entre la legitimitat
històrica, cultural i lingüística de la Padània i el que nosaltres entenem com a nació
catalana, hi ha un món de diferència. Per què doncs l’autor de l’article
decideix fomentar la instrumentalització que els leghistes fan del moviment
independentista català? Podria desmuntar-la amb un cop de ploma, i en canvi,
sembla decantar-se per la mandra intel·lectual. Si els leghistes es posen
Catalunya a la boca amb orgull és més fàcil posar-los tots als mateix sac. Frases
com “es diguin Catalunya, Padània o el que sigui” fan mal de llegir.
El sac que fa més mal de tots, però,
és el dels populistes demolidors. Si aquest independentisme nostre resulta ser
tan demolidor, què és exactament el que volem demolir? Segurament no pas la Unió Europea, amb la
qual estem compromesos. Potser per una manca de referents, és difícil des de
l’òptica italiana concebre que existeixi un moviment que és d’arrel popular,
però que no es basa en estar enfadat, gesticular i criticar sense fre, sinó que
ha evolucionat i és propositiu, construeix i treballa en clau positiva.
L’objectiu és aixecar un nou país, modern, que progressi i que aporti valor al
món, allà on abans només hi havia un sentiment de pertanyença, sovint barrejat
amb un d’injustícia històrica. Molt més difícil d’entendre pels que no ho viuen,
però no per això menys cert.
En definitiva, sospito que el que vam
llegir al Corriere della Sera no és
només la conseqüència d’una certa manca d’interès per aprofundir en allò que
passa a casa d’altri, sinó una mena de realpolitik
aplicada al periodisme d’opinió. Tinc el convenciment que, el dia que Catalunya
esdevingui un Estat independent, viable i pròsper, aquest mateix realperiodisme posarà en negre sobre
blanc les abismals diferències entre la nostra nació i la Padània. Quan
Catalunya contribueixi activament a la construcció d’una Unió Europea més forta,
aleshores en destacarà la gran qualitat democràtica del procés. Quan els
mateixos polítics que avui empenyen per l’Estat propi, demà emprenguin
polítiques d’Estat que convingui enaltir, passaran de ser tristos titellaires a
estadistes de gran nivell.
Periodisme de fets consumats.
Sobre el mateix tema: http://www.collectiuemma.cat/article/1816/i-demolitori-in-ordine-sparso-corriere-della-sera