diumenge, 13 d’abril de 2014

Risposta di Angelo Panebianco



Risposta di Angelo Panebianco alla lettera dell'11-04-2014, pubblicata lo stesso giorno sul Corriere della Sera.

Mi dispiace per l'equivoco. So che il movimento indipendentista catalano non è antieuropeo. Nell'articolo citato mi occupavo in realtà di alcune contraddizioni proprie della Lega Nord e di altre formazioni che hanno adottato quella che ho chiamato l'ideologia delle piccole patrie, e che citano abitualmente il caso della Catalogna, e anche quello della Scozia a sostegno delle proprie tesi.

Angelo Panebianco

Lettera al Corriere della Sera 11-04-2014



Nell’editoriale*del 31 marzo, Angelo Panebianco ha messo insieme, come “demolitori” dell’UE, il FN di Marine Le Pen, la Lega Nord e l'indipendentismo catalano. L’autore, secondo noi, ha dimenticato che i catalani, a differenza dei padani, non sono affatto alleati del Front National.
Mettere sullo stesso piano dei partiti politici e una nazione è un metodo assai discutibile e mostra i suoi limiti proprio rispetto alla dimensione europea, perché se è noto che l’antieuropeismo è una bandiera del populismo leghista e lepenista, per onestà intellettuale si deve anche ricordare al lettore la manifestazione di Barcellona dell’11.9.2012, quando oltre un milione e mezzo di persone hanno sfilato con lo slogan “Catalogna, nuovo stato d’Europa”.



Se questo non bastasse, il 23 gennaio 2013, quasi due terzi dei deputati al parlamento catalano hanno approvato una dichiarazione politica di sovranità in cui, al punto n. 6 (intitolato Europeismo) , si afferma: «si difenderanno e promuoveranno i principi fondamentali dell’Unione europea, in particolar modo i diritti fondamentali dei cittadini, la democrazia, la garanzia dello Stato sociale, la solidarietà tra i diversi popoli d’Europa e il sostegno al progresso economico, sociale e culturale». 

Se agli argomenti razionali se ne volesse aggiungere uno emotivo, si può cercare in internet il collage composto di oltre 107.000 fotografie di più di un milione mezzo di persone che, il 12 settembre 2013, si sono prese per mano per una lunghezza di oltre 400 km lungo tutto il territorio catalano (www.gigafoto.assemblea.cat). Osservando i volti dei partecipanti - giovani, famiglie con bambini, persone anziane - si può forse comprendere quanto senso possano ancora avere parole come Popolo e Nazione.

 

Gennaro Ferraiuolo e Marco Giralucci – Collettivo Emma (www.collectiuemma.cat) 

 

* I demolitori in ordine sparso, com'è diviso il fronte anti UE.







dijous, 3 d’abril de 2014

Construir, no demolir



per Joana Verdera

En la seva editorial I demolitori in ordine sparso al Corriere della Sera del 31 de març, el periodista italià Angelo Panebianco es preguntava irònicament què podria fer Catalunya anant tota sola pel món. No deu ser un gran coneixedor de la política espanyola, perquè aleshores ja sabria que pel món no hi anirem pas, sinó que vagarem per l’espai exterior. En qualsevol cas, la pregunta es respon per si sola: cal només fixar-se en què fan països de dimensions i demografia similars al món, ja siguin dins la Unió Europea, com Dinamarca, o fora d’ella com Suïssa o Noruega. 

Dubto molt que l’autor de l’article es preguntés seriosament sobre la viabilitat d’una Catalunya independent, perquè de respostes en té moltes al seu abast si el que vol és aprofundir en aquest tema. Però vet aquí el problema: segurament no vol aprofundir-hi. És l'inconvenient d’escriure en clau de política italiana usant referents que no vénen al cas. Catalunya com a boc expiatori, instrumentalitzada: l’autor es serveix del moviment independentista català com a exemple (o més aviat, anti-exemple) de tot allò que no li agrada, posant-lo de bracet dels anti-europeistes, dels inventors de noves pàtries i dels populistes demolidors. S’ha plantejat analitzar a fons tot això que tan lleugerament afirma?

Comencem per l’anti-europeisme. És interessant analitzar les dades de l’enquesta experimental del Centre d’Estudis d’Opinió del passat mes de febrer on es preguntava per la independència en diferents escenaris. En el millor d’ells el suport al sí era del 62,7% que baixaria fins al 45,4% en cas que la independència impliqués una sortida automàtica de la UE. Una diferència de ni més ni menys que 17,3 punts percentuals que indica que independentisme i europeisme van majoritàriament agafats de la mà. A Catalunya tenim un parlament on la discussió UE sí, UE no, és un debat marginal. Això és difícil d’entendre a Itàlia, on és el pa de cada dia culpar a la Unió de tots els mals econòmics, al·legant pèrdua de sobirania nacional. Els italians en són ben gelosos, de la seva sobirania! Els catalans en canvi, que tant l’anhelem, ens trobem amb moltes ganes de cedir-ne una bona part a les institucions europees. Aquesta postura dista molt del moviment lepenista francès i, no, és evident que no formem un front comú.

De la mateixa manera, no formem un front comú amb els leghistes ni el formarem mai. La comparació que tan útil els resulta a ells, a nosaltres ens incomoda i amb raó: entre la legitimitat històrica, cultural i lingüística de la Padània i el que nosaltres entenem com a nació catalana, hi ha un món de diferència. Per què doncs l’autor de l’article decideix fomentar la instrumentalització que els leghistes fan del moviment independentista català? Podria desmuntar-la amb un cop de ploma, i en canvi, sembla decantar-se per la mandra intel·lectual. Si els leghistes es posen Catalunya a la boca amb orgull és més fàcil posar-los tots als mateix sac. Frases com “es diguin Catalunya, Padània o el que sigui” fan mal de llegir.

El sac que fa més mal de tots, però, és el dels populistes demolidors. Si aquest independentisme nostre resulta ser tan demolidor, què és exactament el que volem demolir? Segurament no pas la Unió Europea, amb la qual estem compromesos. Potser per una manca de referents, és difícil des de l’òptica italiana concebre que existeixi un moviment que és d’arrel popular, però que no es basa en estar enfadat, gesticular i criticar sense fre, sinó que ha evolucionat i és propositiu, construeix i treballa en clau positiva. L’objectiu és aixecar un nou país, modern, que progressi i que aporti valor al món, allà on abans només hi havia un sentiment de pertanyença, sovint barrejat amb un d’injustícia històrica. Molt més difícil d’entendre pels que no ho viuen, però no per això menys cert.

En definitiva, sospito que el que vam llegir al Corriere della Sera no és només la conseqüència d’una certa manca d’interès per aprofundir en allò que passa a casa d’altri, sinó una mena de realpolitik aplicada al periodisme d’opinió. Tinc el convenciment que, el dia que Catalunya esdevingui un Estat independent, viable i pròsper, aquest mateix realperiodisme posarà en negre sobre blanc les abismals diferències entre la nostra nació i la Padània. Quan Catalunya contribueixi activament a la construcció d’una Unió Europea més forta, aleshores en destacarà la gran qualitat democràtica del procés. Quan els mateixos polítics que avui empenyen per l’Estat propi, demà emprenguin polítiques d’Estat que convingui enaltir, passaran de ser tristos titellaires a estadistes de gran nivell. 
Periodisme de fets consumats.

Sobre el mateix tema:  http://www.collectiuemma.cat/article/1816/i-demolitori-in-ordine-sparso-corriere-della-sera